dilluns, 8 de juliol de 2013

L'empremta del foc

Ja ha fet un any des d'aquell devorador incendi que ens va pillar de ben prop. Ací el meu record:

He estat on abans hi havia vida, 
Fotografia d'Iratxe Álvarez
lloc profanat pel foc.
Harmonia envaïda,
aridesa, desolació.

El contacte amb la destrucció,
mai no fou tan directe.
Ràbia i rancúnia es barregen,
la meua... la de la Terra.

La pell nua,
que sent el fred de l’hivern.
Els peus nus,
la cendra pels dits s'esmuny.

Paisatge lunar
cobert de negres, grisos...
Branques cremades pinten
la pell que gosa tocar-les.

Avui he sentit
que jo també profanava
un lloc que amb silenci, solitud
plora pel dol d’allò perdut.

                            Carme

4 comentaris:

  1. Quin malson els incendis de l'any passat. Tan de bo no en tonen enguany.
    Un poema molt bonic amb molt de sentiment.
    Salut i poesia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, CAlpurni,
      La veritat és que sí, amb molt de sentiment, el que em va moure veure aquell paisatge desolador.
      Com tu dius, que no torne a passar !

      Ens veiem

      Elimina
  2. Desgraciadament Carme enguany també hem tingut ja una nova empremta del foc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Regina,
      Sí, ho sé i cada vegada que escolte o veig una notícia d'aquest tipus es com si em feren una ferida a mi mateixa.
      Així és com tractem el que som, el que és nostre i de tots, perquè formem part del nostre entorn i si el ferim ens ferim a nosaltres mateixos.
      Carme

      Elimina