Panorama d’actualitat en primera persona…

Avui estic molt enfadada, més que enfadada indignada, derrotada i cansada, i com que de moment no tinc a l’abast cap altra manera de protestar que la de fer servir la paraula... doncs ací estic, però com que la paraula algunes voltes resulta difícil de pronunciar doncs continuaré fent ús d’aquesta qualitat però amb la seua representació gràfica: l’escriptura.... per cert, és la característica que ens converteix en éssers únics al món, ni tan sols els especialistes en lingüística, antropologia, biologia i altres disciplines es posen d’acord en com es va desenvolupar aquesta meravellosa qualitat comunicativa que tenim els humans i que, tot s’ha de dir, no ens serveix massa en la societat d’avui dia on prevalen més altres interessos que la capacitat de raonar i comunicar per resoldre problemes i necessitats.

Fa cosa d’un any vaig publicar aquesta imatge per expressar gràficament com em sentia després de rebre la mateixa notícia que avuí:

Resumint, des d'un passat no massa llunyà fins ací el panorama és el següent: et quedes sense treball perquè la teua empresa tanca com tantes altres al país, decideixes dedicar aleshores el teu temps a cuidar del teu fill, un nadó, perquè eixa època no tornarà mai més i vols gaudir del dret de ser mare, i perquè la conciliació de la vida laboral i familiar en aquest país és una utopia; després d’uns anys de maternitat et quedes fora del mercat laboral, ja no eres productiva... Llavors decideixes començar a estudiar en la maduresa perquè t’agrada renovar-te, reciclar-te o, això que està tan de moda ara, reinventar-te. Comences a gaudir d’una beca per poder estudiar, perquè sense treball, sense cobrar i amb un fill, si no t’ajuden una mica tampoc et pots permetre pagar uns estudis, encara que siga en una universitat pública. Per cert, encara hi havia algú que es preguntava què feia jo gaudint d’una beca amb la meua edat quan li podia fer falta a un estudiant més jove i amb més futur, en fi... el futur és un dret de tots, no? Encara que per a alguns siga més curt que per a altres.

Doncs, tornem a l’actualitat,  quan penses que les coses no poden anar pitjor et trobes, per segon any consecutiu, sense la beca i sense poder continuar estudiant, probablement, el proper curs... i també sense treball. Ni tan sols l’estudiant més jove a qui podia fer referència certa persona emprenyada crec que estiga gaudint de la beca en questió. D'aquesta manera està el panorama actual.

I ara, què em queda? Posar-me malalta, anar a l’hospital i que em passen la factura? Afortunadament encara gaudisc de bona salut.

Com deia al començament, fare servir la paraula per desfogar-me, perquè em moments com aquest en venen a la ment imatges d'aquesta mena: