El passat divendres 14 de novembre, es va presentar el 2º número de la revista del
CEL de la Pobla de Vallbona, on he participat amb un article que tracta sobre les mares de llet d'altra época. Un article escrit després d'haver fet una série d'entrevistes a diverses famílies de la població on em van contar històries meravelloses sobre dones generoses i solidàries.
Lligams de Llet
Aquest
article sorgeix com a conseqüència d’una sèrie d’entrevistes que he fet a dones
majors de la Pobla de Vallbona que van ser protagonistes d’històries sobre
mares de llet o sobre dones que ajudaven el metge del poble en els parts a les
cases particulars. Jo mateixa
forme part d’un grup de suport a la lactància materna, Amamanta, i conec
històries d’aquest tipus en l’actualitat, però volia rescatar històries del
record, de les d’abans, així que vaig decidir fer una tasca de recerca de mares
de llet d’altres temps , quan la necessitat de trobar-ne una era vital per al
nadó que la necessitava. He entrevistat tan sols una xicoteta part de dones, de
segur que hi ha moltes històries més, amagades i esperant ser escoltades, de
les d’abans i també de les d’ara, és per aquest motiu que volguera continuar-ne
amb la recerca i amb algun article més.
Compartint
aqueix líquid de vida
Fa 60 o 50 anys (i 40 també perquè jo encara vaig nàixer a ma casa) els xiquets
naixien a casa, el part era assistit per una comare o el metge del poble, que
moltes vegades era ajudat per una dona del veïnat o bé d’alguna altra zona del
poble; es tractava de dones de confiança del metge i de les famílies locals. No
existien les llets artificials i els nadons s’alimentaven de llet materna, com
és normal. Aleshores, què feien quan una dona no podia donar de mamar per
motius de salut o si el nadó havia perdut a sa mare en el part? Doncs la
mateixa comare o les dones que ajudaven el metge coneixien les mares de nou
parides que podien fer de mare de llet d’algun d’aquests nadons. Altres vegades
eren les mateixes amigues de la família del nou vingut, o les veïnes, les
encarregades de buscar una mare generosa que li donara l’aliment. Perquè abans el cercle de veïns funcionava d’una
manera més estreta que en l’actualitat i la solidaritat entre veïns era més
habitual.
He estat en quatre cases per
a fer les entrevistes que vaig a reflectir en aquest article i en les quatre
m’han contat històries extraordinàries, d’heroïnes i també d’alguns herois, perquè mira quina casualitat! Que totes
les protagonistes han sigut dones, vull dir que fins i tot els nadons
protagonistes van resultar ser xiquetes en aquests casos... la cosa queda entre
fèmines, en aquest cas, que no vol dir que sempre haja de ser així.
La primera casa on vaig anar-hi sigué la de Josefa Folgado, de 87 anys.
Josefa va nàixer el 1926 a Riba-roja de Túria. Sa mare va morir en el part i
son pare, que preguntava per alguna dona que poguera amamantar la seua filla,
va trobar per fi una a la Pobla que acabava de perdre el seu nadó. Segons conta
Josefa, una dona que venia peix per la Pobla els envià a casa d’aquella família
i vet ací, amb un carro i una burra (així ho conta ella), que Josefa vingué a
parar a la Pobla on va trobar la seua mare de llet.
Em conta Josefa que es quedava fins i tot per les nits amb la família de
llet, son pare els pagava 6 duros al mes i anava a veure la xiqueta cada 15
dies. Aquesta dona també amamantà altres nadons del poble però cap altre es
quedava per les nits, vivien més prop, i amb Josefa es va crear un vincle que
ha durat tota la vida. Per cert, la mare de llet tenia ja una xiqueta de 4 anys
quan va arribar Josefa, així que podeu imaginar quina relació acabaria per
eixir entre aquestes dues xiquetes: germanes de llet... els lligams s’estenien.
Fins als 18 mesos li va donar el pit i quan la lactància va acabar Josefa
tornava a quedar-se amb son pare i amb les ties de Riba-roja, encara que feien
alguna visita de tant en tant a la família de la Pobla. Ella va ser l’últim
nadó a qui va amamantar aquella dona. Mentre, Josefa anava creixent i demanava
que la portaren a la Pobla a veure la seua mare de llet i a jugar amb la seua
“germana”. Quan Josefa tenia 18 anys, va morir son pare i es quedava a casa de
les seues ties de Ribaroja, encara que les visites a la Pobla eren contínues,
fins que es va quedar òrfena de ties també i vingué definitivament a viure a
aquest poble, on porta ja més de 50 anys, encara en la casa on la van acollir.
Josefa a tingut tota una vida per agrair la seua família de la Pobla el que
van fer per ella. Primer va cuidar de sa mare de llet fins que va morir;
després, ella i el seu cunyat, Jesús, van cuidar de sa germana de llet, malalta
d’Alzheimer, durant 15 anys amb l’ajut també de les filles de la malalta i
“nebodes” de Josefa... i són aquestes, les nebodes de llet, les que ara cuiden
de Josefa als 85 anys i les que van tots els dies a visitar-la i acompanyar-la,
perquè ella encara viu a sa casa, la de la Pobla, en té una a Riba-roja però no
hi va, sa casa és aquesta. Quan
li faig la pregunta sobre que pensa que hauria passat si no l’haguera acollit
aquesta família, Josefa respon: “Que
m’hauria mort de fam!” Tan sols em diu
això, però jo sé que no fa falta cap explicació més, ja sabem que va guanyar una família, la història que
m’ha contat i que ara conte jo ací ja ho explica per ella mateixa.
*******
En la tercera entrevista em van parlar d’Amparo Pardo; va nàixer a Riba-roja
de Túria l’any 1900 i va tindre 11 fills dels quals en van morir 6 als pocs
dies o setmanes de vida, per aquells anys solien donar-se aquestes situacions.
Quan ja vivia a la Pobla de Vallbona, al
carrer de l’Hort, va tindre un dels primers avortaments i va ser quan li van
dir si volia donar el pit a una xiqueta que s’havia quedat sense mare als pocs
dies de nàixer, era Inés, de Benaguasil (imatge nº2). Després de donar de mamar
a Inés van començar a vindre la resta de fills d’Amparo, així que Inés els va
veure créixer, a tots els seus germans de llet, i ella va ser la “germana”
major. Per a aquesta
família, com tantes altres amb històries similars, els llaços de llet són com
els de sang; avui dia, Mara, filla d’un dels germans de llet d’Inés,
encara es refereix a ella com “ma tia”. Inés va continuar anant una vegada per
setmana a veure la família de llet fins i tot després de casar-se i tindre
fills.
D’altra banda també estava Amparo Arrué Herrero, nascuda a Benaguasil el
1913 i sogra de Toni Montesinos, un dels germans de llet d’Inés. Ella i el seu
marit es van posar a viure al mas del Gallipont, com a masovers. Sigué mare de
llet del fill d’una amiga que va morir en el part; a més va tindre una filla,
Asunción Pelechà, que per la seua banda va prendre el pit durant uns mesos
d’una veïna que tenia problemes en els pits: el seu propi nadó no podia mamar
bé perquè sa mare tenia els pits massa plens i durs, així que ella donava de
mamar a Asunción que era més gran que el nadó i li deixava els pits més buits
per a que ell poguera mamar millor. Asunción em conta que quan esta veïna la
veu pel carrer ara, als més de vuitanta anys, encara li diu que li va fer un
gran favor, va ser tan important per a ella que encara ho recorda.
 |
Amparo Arrué, mare de llet del fill de la seua amiga.
En la foto està amb la seua filla, Asunción Pelechá,
dos de les protagonistes d'aquesta història. |
Asunción y Mara, la seua filla, són les dos protagonistes que m’han contat
aquesta història formada per altres històries de llet encadenades dins d’una
mateixa família. Mara em conta que quan ella va ser mare fa quasi 4 anys, la
seua tia “de llet” Inés, que ara té uns
vuitanta anys, agafà un taxi des de Benaguasil per anar a veure el nadó de
Mara. Bonica història.
Si voleu llegir tot l'article sencer ací teniu l'enllaç a la revista, que es pot veure
online:
http://issuu.com/fentpoblefentpobla/docs/fent_poble_fent_pobla_2
