Les mil i una cabretes

Encara no havia escrit ací, al blog, el conte que em van publicar al llibret del CD dels BOC, grup de música folk-fusió mallorquí. Aprofite ara que s'ha editat el vídeo de la cançó Les mil i una cabretes, del concert de presentació del disc, per a publicar el conte al blog. A més a més, amb el dibuix fet per en Joan:

LES MIL I UNA CABRETES

Dibuix: Joan, 9 anys

Això era i no era un pastoret que, tombat a terra, feia sonar la flauta. Passava per allí una

al·lota que, en escoltar-lo, va preguntar: “Pastoret! No em contaries alguna història quan acabes de fer xiular això?”

“D’històries, en tinc moltes i de cabretes, també” –li va dir. “Te’n podria contar tantes… tantes com cabretes tinc, mil i una més, la que està esgarriada. Si m’ajudes a buscar-la promet contar-te una història cada nit, a la vora del foc. Històries de pastors, d’animals i tota mena de bestiar...”

“No sé...” –va dubtar l’al·lota. “Jo més aviat preferiria que em contares llegendes de llocs desconeguts, històries d’antics regnes d’Orient... envoltats per les teues mil i una cabretes i per la calor del foc”. Vet aquí que van trobar la cabreta i cada nit una història diferent li va contar.

                                                                                                              Carme

Dret de cuixa

Un altre dels contes presentats al concurs del grup mallorquí BOC, les exigències per a que els contes càpiguen en el llibret del CD fan que el conte siga molt breu:

Bernarda, la filla del ferrer, era una al·lota de poble ben bragada. Tenia guanyada la fama de saber armar gresca quan alguna cosa no li venia de gust. Aiiii, la Bernarda! Era d’empenta i no ho podia negar. Aquells dies la preocupava un assumpte tèrbol: el seu casament estava proper i per davant de tot estava el Dret de Cuixa del senyor de les terres. Fent honor a la fama guanyada, Bernarda va  donar una lliçó a aquell malnat i li deixà un record per a tota la vida a la cuixa, amb el ferro de marcar ramat: “Volies cuixa?” −li va dir− “Doncs, té cuixa! Cada vegada que vulguis  robar a una  al·lota la seva nit de noces  ensenyaràs la teva marca i te’n recordaràs de mi”.

                                                                                            Carme

Després d'uns dies durant els quals els contes han estat publicats a la página del grup, he pogut passar a la final, ara he d'escriure tres contes més referits també a tres temes del nou disc. Espere tenir sort amb les noves històries, quan es puga les publicaré ací.

Vos deixe la música de Dret de Cuixa, per si voleu escoltar-la mentre llegiu el conte i imaginar la Bernarda corrent pels prats amb la falda arromangada, per a no caure, després de consumar la seua venjança: 

La fura del boc

De nou publique un dels contes que he presentat al concurs del grup mallorquí BOC. Espere vos agrade:

Música:

Dibuix d'en Joan, 8 anys

Diuen que hi havia una criatura meitat dimoni meitat BOC que vivia en una cova des de feia molts anys. Una vegada l’any els al·lots del poble del costat feien un ritual: s’apropaven a l’amagatall fent sonar tambors, es posaven davant la cova d’aquell animalot, vell i sense forces, i apostaven si en sortiria o no.
Una nit, de sobte va sortir la bèstia obrint la boca i llençant flamarades de foc i els joves arrencaren a córrer espaordits. Era una nit freda però ells no ho notaven, corre que correràs i amb el foc que sortia per aquella boca sinistra no hi havia temps per a més. L’animal clavava les peüngles a terra i cada camallada semblava més llarga. De sobte, de l’ esquena li van aparèixer unes ales, va enlairar-se i començà a desaparèixer mentre els al·lots, alenant, el miraven. El ritme dels tambors per fi havia reviscolat l’esperit de la bèstia.


                                                                                           Carme 

DE ROC A BOC

Ací està un dels contes que he presentat al concurs del grup mallorquí BOC  , el xicotet relat conta la història d'un nen que esdevé en un dels membres del grup musical.                                           

                                            De Roc a Boc

En Roc, un nin que caminava amb els peus nus mentre feia volar un estel de colors, alçava la vista i imaginava que caminava per damunt dels llaços de la cua de l’estel... llavors va ensopegar i rodolà:  “Ja m’ho deia la mare" –es va dir− "Si no mires endavant cauràs...” Mentre rodolava es va veure traslladat a un temps futur en què els dits de les mans eren els que caminaven per les tecles d’un piano, les cordes de l’estel eren ara les d’un violí  i les d’una guitarra i el vent  bufant feia sonar una flauta... "Mare",  –va pensar− "Que bé haver ensopegat".

                                                                                                                 Carme

Per escoltar la música que  inspira aquest conte: