Altres autors: Olga Xirinacs

Ja fa uns mesos que vaig conèixer la poesia d'Olga Xirinacs (olgaxirinacs.blogspot.com.es). Juntament amb alguns companys del grup de poetes de la comarca, Lletraedeta,  i els xiquets de 5é B del CEIP El Campés vam fer un taller de poesia i va ser tot un goig veure'ls llegint els poemes d'Olga agafant el llibre de l'obra completa, ben gros per cert, d'aquesta autora sublim i recitant els seus poemes.

Molts amants de la poesia, i la literatura en general, estan reividicant per a aquesta escriptora el reconeixement del Premi d'Honor de les Lleltres Catalanes. Hi ha un grup al Facebook molt actiu amb aquesta intenció, veure aquí.

Avui he llegit un article de l'escriptora Clara Simó en el qual, entre altres coses, escriu:

"què passa amb Olga Xirinacs? Per què aquesta dona que guanyava tots els premis, que era considerada un puntal de la nostra literatura, ara es veu silenciada fins al deliri? Com és possible que un llibre com aquest no hagi tingut ni una sola ressenya en cap publicació? Una raresa, i un luxe, per a una literatura, per què és així menystinguda i silenciada?Què ens passa? Les administracions són sordes, o només tenen orelles quan esperen beneficis electorals? Els manaires de la cultura, han de silenciar les grans veus perquè sentim les petites, que altrament no travessarien ni el carrer de sa casa?"

Article editat a elSingulart.cat el 16/06/2010 per Isabel Clara Simó, 

OLGA XIRINACS, MIL PÀGINES EN VERS 

Gaudiu d'aquest preciós poema i reivindiqueu el reconeixement per aquesta autora:

TU,  DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA

                 “És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”

                 VIRGILI  - Bucòlica I

                          

Imatge de la xarxa

Setembre avança amb tu, amorós de boira,

s’anuncia amb un deix melancòlic

i fa el primer somriure sobre els camps,

com qui amida la casa tancada

on, arribat l’estiu, va ser feliç.

Poeta enamorat d’imatges oblidades

et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,

com un amant impacient de tu.

Canten abellerols i l’aire és dolç

quan les baies maduren

i la molsa prepara l’estada

dels visitants nocturns.

Quieta, la tarda aviva el meu desig

per l’amor que s’acosta:

tu, des de mar, pujaràs com la boira

per adormir-te amb mi.

Setembre, el dels retorns

a les velles i noves estances,

on el pas dels meus ulls sobre els llibres

i la conversa entre els teus llavis

es detura un moment a les flames

i reviu els colors del desfici.

No el temps, sinó la pausa, voldria,

que ens fa eterns.

***

Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.

Publicat també en el seu blog: olgaxirinacs.blogspot.com.es

Recolectar tesoros

A todas las madres que han amamantado

 y lo han contado

A esa parte de mí  que un día descubrí. 

Recolectar tesoros

Buscar tesoros escondidos aunque cercanos,

desgranarlos poco a poco, uno a uno,

como perlas púrpura de granada, casi geométricas.

Son historias extraídas de vivencias,

de recuerdos de mujeres generosas.

Historias rescatadas,

recogidas por oídos ávidos

y transportadas a un rincón del corazón.

Entonces ocurre:

las perlas se funden en gotas, gotas de vida,

que se desprenden de esa parte de tu cuerpo

a la que sólo tú puedes dar nombre,

tú que en el camino la descubriste.

El lugar que conecta lo terrenal con lo etéreo:

¿tu pecho, tu alma, tu corazón…?

Llámalo como tú sientas

porque tú trazaste su ruta,

la del líquido de la vida.             

                             Carme

                             Poema publicat en l'antologia Versos y trazos, teta y abrazos.
                                       Onada edicions, 2015. Projecte d'Amamanta.


Vos deixe amb el poema recitat per Esther Villanueva, magnífica rapsoda. Visiteu el seu canal ací.

Recollir tresors

Buscar tresors amagats, però propers,
desgranar-los a poc a poc, un per un,
com perles porpra de magrana, quasi geomètriques.
Són històries que neixen de vivències,
de records de dones generoses.
Històries rescatades,
recollides per oïdes àvides
i transportades a algun lloc del cor.
Llavors, ocorre que
les perles es fonen en gotes, gotes de vida,
que es desprenen d’aquella part del teu cos
que sols tu pots anomenar,
tu, que pel camí l’has descobert.
Lloc terrenal però eteri
El teu pit? L’ànima? El cor?

... Com tu vulgues dir-ho
perquè tu vas traçar la ruta,
la del líquid de la vida.

                               Carme

NERUDA, Nua

Pintura d'Eduardo Naranjo

Nua eres tan simple com una de les teues mans,

llisa, terrestre, mínima, rodona, transparent,

tens línies de lluna, camins de poma,

nua eres prima com el blat nu.

Nua eres blava com la nit en Cuba,

tens enfiladisses i estels als cabells,

nua eres rodona i groga

com l'estiu en una església d'or.

Nua eres menuda com una de les teues ungles,

corba, subtil, rosada fins que neix el dia

i et fiques al subterrani del món

com en un túnel llarg de vestits i treballs:

ta claredat s'apaga, es vesteix, es desfulla

i altra vegada torna a ser una mà nua.

                                                          Traducció de Carme Raimundo

                                                            del poema Desnuda de Pablo Neruda 

Desnuda eres tan simple como una de tus manos,

lisa, terrestre, mínima, redonda, transparente,

tienes líneas de luna, caminos de manzana,

desnuda eres delgada como el trigo desnudo.

Desnuda eres azul como la noche en Cuba,

tienes enredaderas y estrellas en el pelo,

desnuda eres redonda y amarilla

como el verano en una iglesia de oro.

Desnuda eres pequeña como una de tus uñas,

curva, sutil, rosada hasta que nace el día

y te metes en el subterráneo del mundo

como en un largo túnel de trajes y trabajos:

tu claridad se apaga, se viste, se deshoja

y otra vez vuelve a ser una mano desnuda.

                                                                    

                                                                                    Pablo Neruda

Altres autors: Antoni Ferrer

Tal i com diu Antoni Ferrer, autor del poema que vos pose a continuació i membre del col·lectiu Lletradedeta:

«les anomenades Variacions Goldberg, de J. S. Bach, en les quals la bellesa aconseguida és, en veritat, l'esplendor que dóna forma, potser en estat pur, a la matèria del so.»

Aquest poema, Ària, està publicat al poemari Variacions Goldberg (Ària amb variacions per a la recreació de l'esperit) precedida de Sis bachianes.
Col·lecció «Poesia Edicions de la Guerra» de l'Editorial Denes, 2015.

Ària

Diràs la vida,
                        i et serà ventada.
Diràs el vent,
                        i no en mouràs ni el nom.
Diràs el foc,
                      i et quedaràs en sendra.
Diràs la terra,
                         i et serà cavada.
Diràs la pluja,
                          i no vindrà la pluja.
Diràs el bes,
                      i no han d'ardre domassos.
Diràs tempesta,
                             i et fondràs en eco.
Diràs la llum,
                         i et cobriran les ombres.
Diràs el dia,
                      i no hi haurà ja albada.
Diràs amor,
                      i et tancaran la boca.
Diràs no-res,
                        i et cremaran les cendres.
T'haurà dit ja la vida.
                                       Callarà la vida.
S'haurà fet el silenci,
                                      la forma del final i del principi,
On podràs escoltar
                                   el so que tems i esperes,
La tuba que et commine,
                                             la veu que et cride a l'ésser,
I esdevindràs silenci,
                                       mitja hora de silenci.
El silenci on pre-eres
                                       abans de la paraula.
I un dia, en el silenci,
                                       seràs dit en silenci.
I et dirà la paraula
                                  que et recorda en silenci,
L'alé que t'aleteja
                                i que et cova en silenci,
El si que t'enbolcalla
                                      i et conforma en silenci,
La flama que i·lumina
                                         el buit pur del silenci.
Només dins del silenci
                                         podràs sentir la música.
I en tu resonarà
                             tot el cant del silenci,
La vida de la vida,
                                 la plenitud de l'ària.


                           Antoni Ferrer, 2015

Xé Premi de poesia Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona

Moments

Paisatges

petits tresors

El passat mes d'abril vaig tenir el plaer de rebre el 1er premi de poesia de la categoria d'adults, del Xé Premi de poesia Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona. El poemari guardonat porta el títol de Moments, paisatges, petits tresors. És un recull de poemes que naixen de l'observació: en alguns casos de meravellosos indrets visitats i, en altres, tan sols de moments quotidians; d'aquells moments que moltes vegades passen desapercebuts però que, de sobte, un dia et criden l'atenció i fan que brolle una reflexió en forma de poema. 

Ací deixe una xicoteta mostra del reportatge fotogràfic de l'acte de lliurament i també una mostra de part del poemari.

Canviem el cel gris

 per la càlida terra.

Compartim el camí.

Ales desitjades

Nodria l’ànsia d’aventures

amb les imatges que s’hi mostraven.

Finestra oberta a l’enyor, de tot

allò que mai no havia tingut.

Amb alguns companys poetes de Lletraedeta, Enric Sanç i Jesús Giron; i la rapsoda Esther Villanueva.

Què queda quan s’esvaeix un petit tresor?

Comença la teua recerca, viatger,

les teues petjades per camins  infinits.

Carme

Xé Premi de poesia Teodor Llorente, 2015.

Esguard a Bellver

Pedres romanen,

sota el sol passen segles.

Esguard pacient.

Carme

Castell de Bellver, Mallorca 2013.

Altres autors: Reinaldo Ferreira

Reinaldo Edgar de Azavedo e Silva Ferreira fou un poeta que va escriure tota la seua obra

a Mozambieque, on es va traslladar quan tenia 19 anys, al 1941. El seu pare, el conegut periodista, dramaturg i realitzador de cinema Reporter X, que també es deia Reinaldo Ferreira, va morir quan ell tenia 12 anys. Per conèixer més d'aquest autor mireu ací.

Receita para fazer um herói

Tome-se um homem,
Feito de nada, como nós,
E em tamanho natural.
Embeba-se-lhe a carne,
Lentamente,
Duma certeza aguda, irracional,
Intensa como o ódio ou como a fome.
Depois, perto do fim,
Agite-se um pendão
E toque-se um clarim.

Serve-se morto.

Reinaldo Ferreira, Um Voo Cego a Nada, 1960.

InVersos: Reinaldo Ferreira - Receita para fazer um herói from InVersos on Vimeo.

Pintant poemes

Organitzat pel col•lectiu d'escriptors del Camp de Túria, Lletra Edeta i amb la col•laboració de la Universitat de València i l'Ajuntament de l'Eliana, el passat cap de setmana celebràvem l'homenatge a Antoni Ferrer amb el llibre  Els déus no abandonen Antoni, Onada Edicions. Benicarló, 2015. Director de la col•lecció de poesia: Enric Sanç. Il•lustrador: Àngel Carreras.

Jo he tingut el plaer de participar amb aquest poema, Si poguera..., que va néixer després de llegir un dels poemes d'Antoni.

Si pogueres, almenys, fer etern el malson de la fuita

del blau cel i de l’or esvaint-se entre els dits i caient-te

de les mans (...)

Antoni Ferrer. Cronos, Cant espiritual. 1992

Il·lustració d'Àngel Carreras Devis,

feta expressament per al poema.

Si poguera pintar aquest poema

brollaria entre la llum, la foscor,

acariciant els colors de l’ocàs.

I si poguera dominar el temps

convertiria cada instant fugaç

en un encendre i un apagar eterns.

Petites habilitats reservades.

Ara puc intentar escriure versos,

llegir-los,  escoltar mentre altres lligen,

sentir què es remou per dintre i per fora:

el so germina entre lletres, paraules

en un breu instant que esdevindrà etern.

                         Carme, 2015

Altres autors. O: Llibre d'hores

 

00

Després de la paraula tot fou paraula. I abans de la

 pintura? Abans de la pintura fou el gest i la branca

estellada. Les curvatures dels cossos celestes. El ritme

de la calma. Els galfons grinyoladors del temps. El vent. El vent.

El vent. No l'escolteu? La ganiveta del celistre.

Les arrels tuberoses de les dàlies. L'ull que omple la

mirada. La tos. No els mots. La tos. Una foscor pura. Les

veus de l'aliret. Les muntanyes immòbils. El gemec de les

magranes ferides. L'àngel en trànsit que mai no veurem.

(...)

Joan Navarro, O: Llibre d'hores, 2014.

O: Llibre d'hores, editat per Edicions 96, consta de 67 imatges que pertanyen a un quadern de pintures acríliques realitzades per Pere Salinas i 67 poemes escrits per Joan Navarro.

 

Normalment aquests tipus de treballs conjunts solen nèixer d'una série de poemes que inspiren a l'artista a pintar. Però, en aquest cas, és un quadern de pintures de Pere Salinas — O — que provoca una sèrie de poemes —Llibre d’hores—, en què Joan Navarro reflexiona sobre l’escriptura, la pintura, o el mateix poema.

Traducció i poesia, dos temes que m'apassionen

A més a més, el llibre també conté, en les pàgines del final, les traduccions de tots els poemes al castellà, al portugués, a l'talià i a l'anglés (també al francés). Curiosament les quatre llengües, a més del català, que estic estudiant, quina casualitat que haja vingut a parar a les meues mans amb totes aquestes coincidències.

He començat aquesta ressenya amb el primer poema del llibre. Quan l'he llegit en veu alta he notat com les paraules brollaven amb una força que no esperava per a ser la primera volta que el llegia, deu ser la força amb la qual estan escrites.

Recomane contemplar les il·lustracions i llegir i rellegir els poemes (ja se sap que cada volta que es llig un poema hi trobes matisos diferents); un llibre que per a mi és una obra d'art i una joia per a conservar amb cura.

 

Poema i il·lustració 35:

 

Traçar les ombres transparents damunt l'arena.

Refer el dibuix, repetir-lo. Perfilar després, no

l'ombra, no el seu nom: el repòs de l'aire, les

escates del peix que remunta el riu de la llum,

la mateixa llum que ja no és llum en dibuixar-la.



 

 

Traçar as sombras transparentes sobre a areia.

Refazer o desenho, repetilo. Perfilar depois, nao

a sombra, nao o seu nome: o repouso do ar, as

escamas do peixe que remonta o rio da luz,

a mesma luz que já nao é luz ao desenhá-la.

 

Tracciare le ombre trasparenti sulla sabbia.

Rifaire il disegno, ripeterlo. Profilare poi, non

l'ombra, non il suo nome: il riposo dell'aria, le

squame del pesce che risale il fiume della luce,

la stessa luce che non è piu luce nel dipingerla.

 

To trace the tranparent shadows on the sand.

To redo the drawing, repeat it. Then to outline it, not

the shadow, nor its name: the repose of the air, the

scales of the fish that goes up the river of light,

the same light that is no longer light once drawn.

 

Joan Navarro (poema), Pere Salinas (pintura)

 O: Llibre d'hores, 2014

Traduçao em portugués de Joan Navarro e Christian Porcar.

Traduzione in italiano di Beppe Fiorelli.

Translation into English by Pilar Segarra Bonet.

 

Gràcies a Jesús Giron, company poeta de Lletraedeta, per deixar-me el llibre; podeu visitar el seu blog El Cau de Calpurni.