Des d’aquesta presó, he observat cada dia com la vida de l’única rosa del roser s’esvaïa en un degoteig. El rosa rosenc ha anat apagant-se a poc a poc en el nostre refugi forçat, com la llibertat i el lliure arbitri de cadascú de nosaltres, fins quedar-se en estat latent als llimbs de vellut, expectant davant la incertesa d’allò desconegut. Però, fins i tot en l’ocàs podem descobrir bellesa, una bellesa efímera, i només podrem gaudir-ne les albors perquè abans que esclate en un esplendor passat ja s’haurà esvaït
i nosaltres
nosaltres romandrem contemplant allò que ha passat i que ja no tornarà, mentre fixem el nostre esguard en un horitzó infinit de possibilitats, perquè la vida continua tot i que el nostre camí s’haja vist interromput durant un punt mort en el temps.
Carme Raimundo. Abril del 2020, durant el confinament.
