Gaius Valerius Catullus (84 a.C- 54 a.C) es considera com un dels grans poetes de la Roma Antiga. Va néixer en Verona, Itàlia, i fon contemporani de César, Pompeu i Ciceró. Els seus poemes versen sobre l'amor, l'odi i l'insult. Sols es conserven 113 poemes de la seua obra. El més notori és aquest dedicat a la seua amada Lesbia; el seu nom real era Clodia:
Poema d'amor núm. 5
Vivamus, mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum severiorum
omnes unius aestimemus assis!
soles occidere et redire possunt;
nobis, cum semel occidit brevis lux,
nox est perpetua una dormienda.
da mi basia mille, deinde centum,
deinde usque altera mille, deinde centum;
dein, cum milia multa fecerimus,
conturbabimus illa, ne sciamus,
aut ne quis malus invidere possit
cum tantum sciat esse basiorum.
Hi ha moltes versions d'aquest poema. La que més em va agradar quan les vaig estar buscant és l'escrita per Richard Crashaw en 1648, i diu així:
Out of Catullus
Come and let us live my dear,
Let us love and never fear
What the sourest fathers say:
Brightest Sol° that dies today the sun
Lives again as blithe tomorrow;
But if we dark sons of sorrow
Set, o then how long a night
Shuts the eyes of our short light!
Then let amorous kisses dwell
On our lips, begin and tell
A thousand, and a hundred score,
An hundred, and a thousand more,
Till another thousand smother
That, and that wipe off another.
Thus at last when we have numbered
Many a thousand, many a hundred,
We’ll confound the reckoning quite,
And lose ourselves in wild delight:
While our joys so multiply,
As shall mock the envious eye.
I aquesta és la meua traducció al valencià del text original en llatí:
Visquem, estimada, i amem, i ni un cèntim fem valer els vells rumors displicents. Que caiga el sol i torne a eixir, i quan haja fugit la llum breu que reste una nit sense fi . Dona’m mil besos i cent també, de nou mil més i altres cent, encara mil i cent després... I molts mils haurem ordit quan el compte errar farem, si de cas la malícia ha sorgit en saber quants besos ens hem fet. Traducció de Carmen Raimundo, 2017 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada