dissabte, 12 de juliol del 2014

Altres autors: Antoni Ferrer

Antoni Ferrer i Perales (L’Alcúdia de Crespins, La Costera, 1943). Estudis de Filosofia i Teologia. Professor de Secundària. Membre, des de 1978, del Consell de redacció de la revista SAÓ i membre del CEL Centre d’Estudis Locals de l’Eliana del Camp de Túria.

Més informació sobre Antoni Ferrer en la ressenya que Enrique Sanç fa al seu blog Spill o llibre dels dies.


CRONOS


Despoblats, diluïts cansaments de neon i magenta,
els carrers i portals i avingudes de l’ànima resten
en penombra deserts i solius; roses mortes i gemmes,
i tresors vesperals i cançons i arracades pel terra. 

Si pogueres, almenys, fer etern el malson de la fuita
del blau cel i de l’or esvaint-se entre els dits i caient-te
de les mans, i del cor i del foc que volies perennes!
Si pogueres, almenys, esvanir-te i quedar-te pur somni! 

Mes, quan l’alba, sabràs que tot és i mamprén i termina
resolut orient que l’ocàs anticipa i apropa,
com reté l’hora baixa la llum i el perfil del topazi. 

I fatídica nit que segueix al desig i l’apaga,
Com el sol, pels cantons del migjorn, elimina les ombres.
Car el temps, per igual, dóna vida al desig i el devora.

 Antoni Ferrer. Cant espiritual, 1992
                                    
BUSQUES I ESFERA,
Poesia visual de Toni Prat

                                              

diumenge, 22 de juny del 2014

Postcicló




Sota la tempesta observes el vòrtex,
mentre lluites contra el buit que t’atreu,
i desitges la calma.
Després, quan arriba, quan ja per fi hi és,
et perds en un mans oceà de tedi.

                                       CArme

dilluns, 28 d’abril del 2014

Les mil i una cabretes

Encara no havia escrit ací, al blog, el conte que em van publicar al llibret del CD dels BOC, grup de música folk-fusió mallorquí. Aprofite ara que s'ha editat el vídeo de la cançó Les mil i una cabretes, del concert de presentació del disc, per a publicar el conte al blog. A més a més, amb el dibuix fet per en Joan:


LES MIL I UNA CABRETES


Dibuix: Joan, 9 anys

Això era i no era un pastoret que, tombat a terra, feia sonar la flauta. Passava per allí una
al·lota que, en escoltar-lo, va preguntar: “Pastoret! No em contaries alguna història quan acabes de fer xiular això?”
“D’històries, en tinc moltes i de cabretes, també” –li va dir. “Te’n podria contar tantes… tantes com cabretes tinc, mil i una més, la que està esgarriada. Si m’ajudes a buscar-la promet contar-te una història cada nit, a la vora del foc. Històries de pastors, d’animals i tota mena de bestiar...”
“No sé...” –va dubtar l’al·lota. “Jo més aviat preferiria que em contares llegendes de llocs desconeguts, històries d’antics regnes d’Orient... envoltats per les teues mil i una cabretes i per la calor del foc”. Vet aquí que van trobar la cabreta i cada nit una història diferent li va contar.

                                                                                                              Carme







dimecres, 29 de gener del 2014

Altra perspectiva

Quan ho veus tot negre busca un petitíssim miracle:


Hi ha miracles, petitíssims miracles,
que deambulen al nostre costat sense captar-los.

               Jesús Giron               Llibre de contemplació

Fotografia: Iratxe Álvarez


Què fer quan caus
una vegada, i una altra?
Al votant mires...
creus que no hi ha res, però
sempre trobes quelcom

                 ...i t’aixeques

                                    Carme

dimarts, 28 de gener del 2014

Panorama d’actualitat en primera persona…

Avui estic molt enfadada, més que enfadada indignada, derrotada i cansada, i com que de moment no tinc a l’abast cap altra manera de protestar que la de fer servir la paraula... doncs ací estic, però com que la paraula algunes voltes resulta difícil de pronunciar doncs continuaré fent ús d’aquesta qualitat però amb la seua representació gràfica: l’escriptura.... per cert, és la característica que ens converteix en éssers únics al món, ni tan sols els especialistes en lingüística, antropologia, biologia i altres disciplines es posen d’acord en com es va desenvolupar aquesta meravellosa qualitat comunicativa que tenim els humans i que, tot s’ha de dir, no ens serveix massa en la societat d’avui dia on prevalen més altres interessos que la capacitat de raonar i comunicar per resoldre problemes i necessitats.
Fa cosa d’un any vaig publicar aquesta imatge per expressar gràficament com em sentia després de rebre la mateixa notícia que avuí:



Resumint, des d'un passat no massa llunyà fins ací el panorama és el següent: et quedes sense treball perquè la teua empresa tanca com tantes altres al país, decideixes dedicar aleshores el teu temps a cuidar del teu fill, un nadó, perquè eixa època no tornarà mai més i vols gaudir del dret de ser mare, i perquè la conciliació de la vida laboral i familiar en aquest país és una utopia; després d’uns anys de maternitat et quedes fora del mercat laboral, ja no eres productiva... Llavors decideixes començar a estudiar en la maduresa perquè t’agrada renovar-te, reciclar-te o, això que està tan de moda ara, reinventar-te. Comences a gaudir d’una beca per poder estudiar, perquè sense treball, sense cobrar i amb un fill, si no t’ajuden una mica tampoc et pots permetre pagar uns estudis, encara que siga en una universitat pública. Per cert, encara hi havia algú que es preguntava què feia jo gaudint d’una beca amb la meua edat quan li podia fer falta a un estudiant més jove i amb més futur, en fi... el futur és un dret de tots, no? Encara que per a alguns siga més curt que per a altres.
Doncs, tornem a l’actualitat,  quan penses que les coses no poden anar pitjor et trobes, per segon any consecutiu, sense la beca i sense poder continuar estudiant, probablement, el proper curs... i també sense treball. Ni tan sols l’estudiant més jove a qui podia fer referència certa persona emprenyada crec que estiga gaudint de la beca en questió. D'aquesta manera està el panorama actual.
I ara, què em queda? Posar-me malalta, anar a l’hospital i que em passen la factura? Afortunadament encara gaudisc de bona salut.
Com deia al començament, fare servir la paraula per desfogar-me, perquè em moments com aquest en venen a la ment imatges d'aquesta mena:


dijous, 16 de gener del 2014

Altres autors: Jesús Giron, Ales d'alosa de cel

El proper divendres 17 de gener, recitaré el poema Ales d'alosa de cel, del Libre de contemplació del poeta i company de Lletraedeta Jesús Giron, en la presentació que tindrà lloc a la Pobla de Vallbona. 
Es tracta d'un poema que em va captivar des de la primera lectura que en vaig fer. Tan sols fa un any que he començat a expressar-me amb la versatilitat de la poesia, al menys ho intente,  i Ales d'alosa de cel em va fer veure i llegir, en forma de poema, el sentiment que em proporciona la poesia, curiós i bonic:

                                                                                             Tot va començar
                                                                                             amb un desig de paraules.


                                                                                                       Josep Manel Vidal





Ales d'alosa de cel


Les mans se me’n volen cap al sol.
Se’m fan ales d’alosa de cel
quan sempre han estat
ales de terrerola.
Les meues mans
que sempre han niat a terra,
que sempre han viscut
en matolls, erms o guarets,
ara marxen esperançades
cap a la fragilitat de l’atzur
a la recerca del vers.
Només enyoraran
la ploma i el paper.


               Jesús Giron Araque

               Llibre de contemplació 
               Editorial Germania, 2013

dissabte, 4 de gener del 2014

Altres autors: Enric Sanç, L'amistat

Ja portava un temps volent publicar aquest poema d'Enric Sanç que vaig tenir el plaer de recitar durant la presentació del seu darrer poemari publicat per l'editorial Germanñia: Les hores concèntriques. Aprofitant les vancances de Nadal i uns dies de descans em posaré al dia amb totes les publicacions que vull fer.
Vos presente L'amistat, un poema on l'autor compara la relació del mariner i la mar amb la relació de l'amistat, bonica comparació. Totalment recomanat:

L’amistat

L’amistat és com l’home i el mar.
Com a éssers lliures
el pèlag és mirall
o l’spill, o llibre dels dies
                         que es plany.

Al submergir-te, com l’abraces,
indomable i salvatge,
i al seu fons trobes
les riqueses més fondes.

I malgrat tot, fa anys incomptables
que us baralleu sens treva.

La distància: una abraçada.

                   Enric Sanç