Avui estic molt enfadada, més que enfadada indignada, derrotada i cansada, i
com que de moment no tinc a l’abast cap altra manera de protestar que la de fer
servir la paraula... doncs ací estic, però com que la paraula algunes voltes
resulta difícil de pronunciar doncs continuaré fent ús d’aquesta qualitat però
amb la seua representació gràfica: l’escriptura.... per cert, és la característica que ens converteix en éssers únics al món, ni tan sols els especialistes en
lingüística, antropologia, biologia i altres disciplines es posen d’acord en
com es va desenvolupar aquesta meravellosa qualitat comunicativa que tenim els
humans i que, tot s’ha de dir, no ens serveix massa en la societat d’avui dia
on prevalen més altres interessos que la capacitat de raonar i comunicar
per resoldre problemes i necessitats.
Fa cosa d’un any vaig publicar aquesta imatge per expressar gràficament com
em sentia després de rebre la mateixa notícia que avuí:
Resumint, des d'un passat no massa llunyà fins ací el panorama és el següent: et quedes sense treball perquè la teua
empresa tanca com tantes altres al país, decideixes dedicar aleshores el teu
temps a cuidar del teu fill, un nadó, perquè eixa època no tornarà mai més i
vols gaudir del dret de ser mare, i perquè la conciliació de la vida laboral i familiar en aquest país és una utopia; després d’uns anys de maternitat et
quedes fora del mercat laboral, ja no eres productiva... Llavors decideixes
començar a estudiar en la maduresa perquè t’agrada renovar-te, reciclar-te o, això
que està tan de moda ara, reinventar-te. Comences a gaudir d’una beca per poder estudiar, perquè sense treball,
sense cobrar i amb un fill, si no t’ajuden una mica tampoc et pots permetre pagar
uns estudis, encara que siga en una universitat pública. Per cert, encara hi
havia algú que es preguntava què feia jo gaudint d’una beca amb la meua edat
quan li podia fer falta a un estudiant més jove i amb més futur, en fi... el
futur és un dret de tots, no? Encara que per a alguns siga més curt que per a altres.
Doncs, tornem a l’actualitat, quan
penses que les coses no poden anar pitjor et trobes, per segon any consecutiu,
sense la beca i sense poder continuar estudiant, probablement, el proper curs...
i també sense treball. Ni tan sols l’estudiant més jove a qui podia fer
referència certa persona emprenyada crec que estiga gaudint de la beca en
questió. D'aquesta manera està el panorama actual.
I ara, què em queda? Posar-me malalta, anar a l’hospital i que em passen la
factura? Afortunadament encara gaudisc de bona salut.
Com deia al començament, fare servir la paraula per desfogar-me, perquè em
moments com aquest en venen a la ment imatges d'aquesta mena:
