brodat a la teva brusa o pintat en el teu somriure vermell. Gronxa'm de les teves arracades. Volta'm amb els teus anells. Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir. Deixa'm anar on vas (...)
Let no man steal your thyme, Que cap home us robe el timó
Es tracta d’una balada tradicional irlandesa que fa servir un simbolisme botànic per previndre les xiques joves dels perills dels "falsos amors". La peça fou documentada primerament sobre l’any 1689, encara que se n'han fet moltes versions posteriors. El timó simbolitza la virginitat; la rosa roja, la passió o l’amor romàntic; la ruda, el remordiment, i el salze, la fortalesa i la capacitat per adaptar-se.
Belles i tendres mosses, veniu
que en la flor de la vida esteu.
Guaiteu, guaiteu, i del vostre jardí cuideu
que cap home us robe el timó
que cap home us robe el timó.
Perquè quan el vostre timó desaparega
mai més de vosaltres cuidarà
i per tots llocs, on el timó s’ha malbaratat,
tot de ruda s’estendrà
tot de ruda s’estendrà.
El fill del jardiner esperava,
tres flors em va oferir:
una rosada, una blava i la de pur violeta
i el captivador roig, roig roser
i el captivador roig, roig roser.
Però vaig rebutjar el roser
i el salze em vaig quedar.
I el que tothom copsa a imaginar és
com el meu amat em va menysprear
i com el meu amat em va menysprear.
Que cap home us robe el timó, traducció de Carme Raimundo.
Come all you fair and tender girls
That flourish in your prime
Beware beware keep your garden fair
Let no man steal your thyme
Let no man steal your thyme
For when your thyme it is past and gone
He'll care no more for you
And every place where your thyme was waste
Will all spread over with rue
Will all spread over with rue
The gardener’s son was standing by
Three flowers he gave to me
The pink, the blue and the violet true
And the red, red rosy tree
And the red, red rosy tree
But I refused the red rose bush
And gained the willow tree
That all the world may plainly see
How my love slighted me
How my love slighted me.
Carey Mulligan performed this version of Let No Man Steal Your Thyme in the 2015 film adaptation of Far From The Madding Crowd, by Thomas Hardy (1840-1928).
Ja fa uns mesos que vaig conèixer la poesia d'Olga Xirinacs (olgaxirinacs.blogspot.com.es). Juntament amb alguns companys del grup de poetes de la comarca, Lletraedeta, i els xiquets de 5é B del CEIP El Campés vam fer un taller de poesia i va ser tot un goig veure'ls llegint els poemes d'Olga agafant el llibre de l'obra completa, ben gros per cert, d'aquesta autora sublim i recitant els seus poemes.
Molts amants de la poesia, i la literatura en general, estan reividicant per a aquesta escriptora el reconeixement del Premi d'Honor de les Lleltres Catalanes. Hi ha un grup al Facebook molt actiu amb aquesta intenció, veure aquí.
Avui he llegit un article de l'escriptora Clara Simó en el qual, entre altres coses, escriu:
"què passa amb Olga Xirinacs? Per què aquesta dona que guanyava tots els premis, que era considerada un puntal de la nostra literatura, ara es veu silenciada fins al deliri? Com és possible que un llibre com aquest no hagi tingut ni una sola ressenya en cap publicació? Una raresa, i un luxe, per a una literatura, per què és així menystinguda i silenciada?Què ens passa? Les administracions són sordes, o només tenen orelles quan esperen beneficis electorals? Els manaires de la cultura, han de silenciar les grans veus perquè sentim les petites, que altrament no travessarien ni el carrer de sa casa?"
Article editat a elSingulart.cat el 16/06/2010 per Isabel Clara Simó,
OLGA XIRINACS, MIL PÀGINES EN VERS
Gaudiu d'aquest preciós poema i reivindiqueu el reconeixement per aquesta autora:
TU, DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA
“És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”
VIRGILI - Bucòlica I
Imatge de la xarxa
Setembre avança amb tu, amorós de boira,
s’anuncia amb un deix melancòlic
i fa el primer somriure sobre els camps,
com qui amida la casa tancada
on, arribat l’estiu, va ser feliç.
Poeta enamorat d’imatges oblidades
et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,
com un amant impacient de tu.
Canten abellerols i l’aire és dolç
quan les baies maduren
i la molsa prepara l’estada
dels visitants nocturns.
Quieta, la tarda aviva el meu desig
per l’amor que s’acosta:
tu, des de mar, pujaràs com la boira
per adormir-te amb mi.
Setembre, el dels retorns
a les velles i noves estances,
on el pas dels meus ulls sobre els llibres
i la conversa entre els teus llavis
es detura un moment a les flames
i reviu els colors del desfici.
No el temps, sinó la pausa, voldria,
que ens fa eterns.
***
Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.
