La fura del boc

De nou publique un dels contes que he presentat al concurs del grup mallorquí BOC. Espere vos agrade:

Música:

Dibuix d'en Joan, 8 anys

Diuen que hi havia una criatura meitat dimoni meitat BOC que vivia en una cova des de feia molts anys. Una vegada l’any els al·lots del poble del costat feien un ritual: s’apropaven a l’amagatall fent sonar tambors, es posaven davant la cova d’aquell animalot, vell i sense forces, i apostaven si en sortiria o no.
Una nit, de sobte va sortir la bèstia obrint la boca i llençant flamarades de foc i els joves arrencaren a córrer espaordits. Era una nit freda però ells no ho notaven, corre que correràs i amb el foc que sortia per aquella boca sinistra no hi havia temps per a més. L’animal clavava les peüngles a terra i cada camallada semblava més llarga. De sobte, de l’ esquena li van aparèixer unes ales, va enlairar-se i començà a desaparèixer mentre els al·lots, alenant, el miraven. El ritme dels tambors per fi havia reviscolat l’esperit de la bèstia.


                                                                                           Carme 

Editorials i Escriptors

Avui he assistit a una xarrada molt interessant de Manel Romero, secretari tècnic de l'AEPV (Associació d'Editors del País VAlencià), a la Universitat de València. No tinc imatges d'aquesta vegada però pose l'enllaç d'una altra ponència (del 2010) per a que pugueu veure'l i escoltar-lo si voleu:

vídeo

Manel Romero ens ha presentat la pàgina web de l'AEPV i ens ha donat alguns consells per a aquells que comencem a escriure: quina és la millor manera per a "estar present" avui a dia, com adreçar-se a les editorials... bàsicament, a més d'escriure, cal estar present a les xarxes socials, com no: no tan sols escriure els relats propis a un blog sinó també publicar totes les experiències i els esdeveniments als quals assistim i també participar en grups en la xarxa; a més participar en premis literaris i conèixer el món editorial, és a dir si es vol que un editor tinga en compte el treball propi ens hem de molestar al menys a conèixer-lo també a ell, quines publicacions fa, com treballa, etc.

Gràcies a la professora Gemma Lluch que des de la seua asignatura de Literatura per a infants i joves ens ha donat l'oportunitat de conèixer a Manel.

DE ROC A BOC

Ací està un dels contes que he presentat al concurs del grup mallorquí BOC  , el xicotet relat conta la història d'un nen que esdevé en un dels membres del grup musical.                                           

                                            De Roc a Boc

En Roc, un nin que caminava amb els peus nus mentre feia volar un estel de colors, alçava la vista i imaginava que caminava per damunt dels llaços de la cua de l’estel... llavors va ensopegar i rodolà:  “Ja m’ho deia la mare" –es va dir− "Si no mires endavant cauràs...” Mentre rodolava es va veure traslladat a un temps futur en què els dits de les mans eren els que caminaven per les tecles d’un piano, les cordes de l’estel eren ara les d’un violí  i les d’una guitarra i el vent  bufant feia sonar una flauta... "Mare",  –va pensar− "Que bé haver ensopegat".

                                                                                                                 Carme

Per escoltar la música que  inspira aquest conte:

Deserts

Deserts

A trenc d’alba,

subtilesa, colors

blavencs i violacis.

Migdia,

el sol cau de ple a ple,

imatges tèrboles

potser  miratges...

La tarda,

el vent es fa capritxós,

la seua voluntat domina

dibuixant serps

sobre un llenç de sorra.

Formes piramidals

trenquen la línia de l’horitzó,

ja és horabaixa.

Un dia en la teua vida

també pot ser, de vegades,

un desert.

                          Carme

                                     

Roca i Aigua

Recopilant fotografies de llocs que deixen empremta


Roca i Aigua perquè són els dos elements que marquen la personalitat  de dos llocs que, en principi, són molt diferents però que en la base, en la vessant física, poden arribar a ser mol semblants.
S'illa de Mallorca, com diria un mallorquí, ofereix racons com aquests: de roca, aigua i vida... més que racons jo diria que són finestres a l'infinit.
Escòcia... mirant en les fotografies la roca i l'aigua d'aquesta illa puc quasi sentir la flaire a humitat dels seus llacs i platges i el so de les ones colpejant els penyasegats.

El llibre antic

Èpoques: romana, hel·lenística, cristiana...

Els romans començaren a utilitzar, sobre tot els escolars, unes tauletes encerades sobre les que s’escrivia amb un punxò de fusta d’ivori o d’os que era anomenat stilus o graphium.

La forma del llibre a l’època hel·lenística era la del rotllo, només s’escrivia per una cara i el lector es passava tota l’estona desenrotllant-lo conforme anava llegint i enrotllant la part ja llegida, de manera que per a llegir de nou una part calia acabar el que quedava del rotllo. El material utilitzat de papir, una planta del delta del riu Nil.

El govern egipci va prohibir l’exportació del papir, per la por a la mancança de la matèria prima, i es va començar a utilitzar el pergamí. Aquest material fou el que es feu més comú a principis de l’era cristiana. A Pèrgam s’elaborava el pergamí de més qualitat, allí es va inventar el procediment per l’elaboració: es tractava la pell de l’animal per a fer-la més adequada a l’escriptura.

Entre els segles II i IV d. de C. es va produir un fet molt significatiu per a la història del llibre: la desaparició gradual del rotllo en favor de l’aparició del còdex (códice), una forma de llibre més pareguda a l’actual. Es tractava d’un conjunt de quaderns formar al doblegar les fulles i cosir-les entre elles. Hi hagueren alguns de papir però s’imposaren els de pergamí.

Per últim, el paper començà a utilitzar-se, des del s. XII, per als còdex. La seua invenció s’atribueix als xinesos, que ja el fabricaven al s. I d. de C. La tècnica de fabricació arribà als àrabs sobre el s. VIII i es va difondre per tot el món islàmic. Com a consequència de l'ocupació  d'Espanya pels àrabs, les primeres fàbriques que van sorgir a Europa estaven a Xàtiva i a Córdoba. Mitjançant Al·Andalus va passar a la resta del continent al s. XII. Aquest nou material era més econòmic que el pergamí i per a fabricar-lo, primerament, s’utilitzaven draps de cànem o lli fins a convertir-los en una pasta homogènia que es posava dins d’un motlle, es secava, s’encolava i s’allisava fins a convertir-la en paper. La fusta s’emprà al s. XIX.

La major quantitat d'obres transmeses des de l'antiguitat van ser copiades i manuscrites pels monjos medievals dels s. IX i X, l'imperi Bizantí va ser un dels principals recolectors culturals. Les obres s'han transmés així al llarg de segles passant per diferents circumstàncies, han pogut ser alterades per diferents copistes o poden haber perdut parts o fragments... però hi han segut transmeses.

Haruki Murakami

 Hace dos años me presentaron a este autor que ere desconocido para mi, fue en clase de Inglés de primer curso del grado de Traducción. Concretamente fue el libro Norwegian Wood, titulo inspirado en una canción de The Beatles. Me gustó este autor, su estilo a la ora de narrar historias y también su manera de fusionar la cultura occidental, de la que recibió influencias desde su juventud,  y la oriental. Por cierto que es precisamente por este motivo por el que ha sido criticado en ocasiones por el sector de la cultura tradicional japonesa.

Nació en Kioto en 1949, además de escritor y autor de relatos es traductor. Sus obras de ficción y no ficción han generado críticas positivas y numerosos premios, incluyendo el Premio Franz Kafka y el Premio Jerusalem, entre otros. En su estilo desarrolla conceptos como la alienación y la soledad. Es considerado una figura importante en la literatura posmoderna y el periódico The Guardian lo ha situado como "entre los mayores novelistas de la actualidad" por sus obras y logros.

Sus padres eran profesores de literatura japonesa y, desde su  juventud, Murakami estuvo muy influido por la cultura occidental, sobre todo por la música y literatura. Creció leyendo numerosas obras de autores estadounidenses, como Kurt Vonnegut y Richard Brautigan. Son esas influencias occidentales las que le proporcionaron el estilo personal del que hablamos. Estudió literatura y teatro griegos y en 1986 se trasladó a Europa y Estados Unidos después de cosechar éxitos con su novela Norwegian Wood. Regresó a Japón en 1995 tras el terremoto de Kobe, lugar donde había pasado su infancia.