diumenge, 8 de febrer del 2015

Altres autors. O: Llibre d'hores

 
00
Després de la paraula tot fou paraula. I abans de la
 pintura? Abans de la pintura fou el gest i la branca
estellada. Les curvatures dels cossos celestes. El ritme
de la calma. Els galfons grinyoladors del temps. El vent. El vent.
El vent. No l'escolteu? La ganiveta del celistre.
Les arrels tuberoses de les dàlies. L'ull que omple la
mirada. La tos. No els mots. La tos. Una foscor pura. Les
veus de l'aliret. Les muntanyes immòbils. El gemec de les
magranes ferides. L'àngel en trànsit que mai no veurem.
(...)
Joan Navarro, O: Llibre d'hores, 2014.

O: Llibre d'hores, editat per Edicions 96, consta de 67 imatges que pertanyen a un quadern de pintures acríliques realitzades per Pere Salinas i 67 poemes escrits per Joan Navarro.
 
Normalment aquests tipus de treballs conjunts solen nèixer d'una série de poemes que inspiren a l'artista a pintar. Però, en aquest cas, és un quadern de pintures de Pere Salinas — O — que provoca una sèrie de poemes —Llibre d’hores—, en què Joan Navarro reflexiona sobre l’escriptura, la pintura, o el mateix poema.


Traducció i poesia, dos temes que m'apassionen


A més a més, el llibre també conté, en les pàgines del final, les traduccions de tots els poemes al castellà, al portugués, a l'talià i a l'anglés (també al francés). Curiosament les quatre llengües, a més del català, que estic estudiant, quina casualitat que haja vingut a parar a les meues mans amb totes aquestes coincidències.
He començat aquesta ressenya amb el primer poema del llibre. Quan l'he llegit en veu alta he notat com les paraules brollaven amb una força que no esperava per a ser la primera volta que el llegia, deu ser la força amb la qual estan escrites.
Recomane contemplar les il·lustracions i llegir i rellegir els poemes (ja se sap que cada volta que es llig un poema hi trobes matisos diferents); un llibre que per a mi és una obra d'art i una joia per a conservar amb cura.
 
Poema i il·lustració 35:
 
Traçar les ombres transparents damunt l'arena.
Refer el dibuix, repetir-lo. Perfilar després, no
l'ombra, no el seu nom: el repòs de l'aire, les
escates del peix que remunta el riu de la llum,
la mateixa llum que ja no és llum en dibuixar-la.

 
 
Traçar as sombras transparentes sobre a areia.
Refazer o desenho, repetilo. Perfilar depois, nao
a sombra, nao o seu nome: o repouso do ar, as
escamas do peixe que remonta o rio da luz,
a mesma luz que já nao é luz ao desenhá-la.
 
Tracciare le ombre trasparenti sulla sabbia.
Rifaire il disegno, ripeterlo. Profilare poi, non
l'ombra, non il suo nome: il riposo dell'aria, le
squame del pesce che risale il fiume della luce,
la stessa luce che non è piu luce nel dipingerla.
 
To trace the tranparent shadows on the sand.
To redo the drawing, repeat it. Then to outline it, not
the shadow, nor its name: the repose of the air, the
scales of the fish that goes up the river of light,
the same light that is no longer light once drawn.
 
Joan Navarro (poema), Pere Salinas (pintura)
 O: Llibre d'hores, 2014
Traduçao em portugués de Joan Navarro e Christian Porcar.
Traduzione in italiano di Beppe Fiorelli.
Translation into English by Pilar Segarra Bonet.
 
Gràcies a Jesús Giron, company poeta de Lletraedeta, per deixar-me el llibre; podeu visitar el seu blog El Cau de Calpurni.



diumenge, 21 de desembre del 2014

Moments, levitat breu


Aturem el rellotge d’etern retorn  (...)
Enric Sanç
'Levitat de l'ésser'. Les hores concèntriques (2013)
 

Moments
Un cabell llarg a l’arbitri de la brisa
Imatge obtinguda de la xarxa
un bri de blat a la deriva del rierol.
La fulla que cau de l’arbre
dibuixa una ziga-zaga.
Mentre, no puc evitar-ho,
un rumb en la mirada
i el pensament a la deriva.
Durant eixe precís moment
el temps s’atura,
et converteixes en levitat
i pots escoltar el teu interior...
fins que la llunyana campana
fa sonar un quart
                        levitat breu.
                          Carme

dijous, 20 de novembre del 2014

Lligams de llet

El passat divendres 14 de novembre, es va presentar el 2º número de la revista del CEL de la Pobla de Vallbona, on he participat amb un article que tracta sobre les mares de llet d'altra época. Un article escrit després d'haver fet una série d'entrevistes a diverses famílies de la població on em van contar històries meravelloses sobre dones generoses i solidàries.


Lligams de Llet

Fotografia de Katy Horna
Informació sobre la fotógrafa
Més informació


Aquest article sorgeix com a conseqüència d’una sèrie d’entrevistes que he fet a dones majors de la Pobla de Vallbona que van ser protagonistes d’històries sobre mares de llet o sobre dones que ajudaven el metge del poble en els parts a les cases particulars. Jo mateixa forme part d’un grup de suport a la lactància materna, Amamanta, i conec històries d’aquest tipus en l’actualitat, però volia rescatar històries del record, de les d’abans, així que vaig decidir fer una tasca de recerca de mares de llet d’altres temps , quan la necessitat de trobar-ne una era vital per al nadó que la necessitava. He entrevistat tan sols una xicoteta part de dones, de segur que hi ha moltes històries més, amagades i esperant ser escoltades, de les d’abans i també de les d’ara, és per aquest motiu que volguera continuar-ne amb la recerca  i amb algun article més.

Compartint aqueix líquid de vida
Fa 60 o 50 anys (i 40 també perquè jo encara vaig nàixer a ma casa) els xiquets naixien a casa, el part era assistit per una comare o el metge del poble, que moltes vegades era ajudat per una dona del veïnat o bé d’alguna altra zona del poble; es tractava de dones de confiança del metge i de les famílies locals. No existien les llets artificials i els nadons s’alimentaven de llet materna, com és normal. Aleshores, què feien quan una dona no podia donar de mamar per motius de salut o si el nadó havia perdut a sa mare en el part? Doncs la mateixa comare o les dones que ajudaven el metge coneixien les mares de nou parides que podien fer de mare de llet d’algun d’aquests nadons. Altres vegades eren les mateixes amigues de la família del nou vingut, o les veïnes, les encarregades de buscar una mare generosa que li donara l’aliment. Perquè abans el cercle de veïns funcionava d’una manera més estreta que en l’actualitat i la solidaritat entre veïns era més habitual.

He estat en quatre cases per a fer les entrevistes que vaig a reflectir en aquest article i en les quatre m’han contat històries extraordinàries, d’heroïnes i també d’alguns herois, perquè mira quina casualitat! Que totes les protagonistes han sigut dones, vull dir que fins i tot els nadons protagonistes van resultar ser xiquetes en aquests casos... la cosa queda entre fèmines, en aquest cas, que no vol dir que sempre haja de ser així.
La primera casa on vaig anar-hi sigué la de Josefa Folgado, de 87 anys. Josefa va nàixer el 1926 a Riba-roja de Túria. Sa mare va morir en el part i son pare, que preguntava per alguna dona que poguera amamantar la seua filla, va trobar per fi una a la Pobla que acabava de perdre el seu nadó. Segons conta Josefa, una dona que venia peix per la Pobla els envià a casa d’aquella família i vet ací, amb un carro i una burra (així ho conta ella), que Josefa vingué a parar a la Pobla on va trobar la seua mare de llet.
Em conta Josefa que es quedava fins i tot per les nits amb la família de llet, son pare els pagava 6 duros al mes i anava a veure la xiqueta cada 15 dies. Aquesta dona també amamantà altres nadons del poble però cap altre es quedava per les nits, vivien més prop, i amb Josefa es va crear un vincle que ha durat tota la vida. Per cert, la mare de llet tenia ja una xiqueta de 4 anys quan va arribar Josefa, així que podeu imaginar quina relació acabaria per eixir entre aquestes dues xiquetes: germanes de llet... els lligams s’estenien. Fins als 18 mesos li va donar el pit i quan la lactància va acabar Josefa tornava a quedar-se amb son pare i amb les ties de Riba-roja, encara que feien alguna visita de tant en tant a la família de la Pobla. Ella va ser l’últim nadó a qui va amamantar aquella dona. Mentre, Josefa anava creixent i demanava que la portaren a la Pobla a veure la seua mare de llet i a jugar amb la seua “germana”. Quan Josefa tenia 18 anys, va morir son pare i es quedava a casa de les seues ties de Ribaroja, encara que les visites a la Pobla eren contínues, fins que es va quedar òrfena de ties també i vingué definitivament a viure a aquest poble, on porta ja més de 50 anys, encara en la casa on la van acollir.

Josefa a tingut tota una vida per agrair la seua família de la Pobla el que van fer per ella. Primer va cuidar de sa mare de llet fins que va morir; després, ella i el seu cunyat, Jesús, van cuidar de sa germana de llet, malalta d’Alzheimer, durant 15 anys amb l’ajut també de les filles de la malalta i “nebodes” de Josefa... i són aquestes, les nebodes de llet, les que ara cuiden de Josefa als 85 anys i les que van tots els dies a visitar-la i acompanyar-la, perquè ella encara viu a sa casa, la de la Pobla, en té una a Riba-roja però no hi va, sa casa és aquesta. Quan li faig la pregunta sobre que pensa que hauria passat si no l’haguera acollit aquesta família, Josefa respon: Que m’hauria mort de fam! Tan sols em diu això, però jo sé que no fa falta cap explicació més, ja sabem  que va guanyar una família, la història que m’ha contat i que ara conte jo ací ja ho explica per ella mateixa.
 *******

En la tercera entrevista em van parlar d’Amparo Pardo; va nàixer a Riba-roja de Túria l’any 1900 i va tindre 11 fills dels quals en van morir 6 als pocs dies o setmanes de vida, per aquells anys solien donar-se aquestes situacions. Quan ja vivia a la Pobla de  Vallbona, al carrer de l’Hort, va tindre un dels primers avortaments i va ser quan li van dir si volia donar el pit a una xiqueta que s’havia quedat sense mare als pocs dies de nàixer, era Inés, de Benaguasil (imatge nº2). Després de donar de mamar a Inés van començar a vindre la resta de fills d’Amparo, així que Inés els va veure créixer, a tots els seus germans de llet, i ella va ser la “germana” major. Per a aquesta família, com tantes altres amb històries similars, els llaços de llet són com els de sang; avui dia, Mara, filla d’un dels germans de llet d’Inés, encara es refereix a ella com “ma tia”. Inés va continuar anant una vegada per setmana a veure la família de llet fins i tot després de casar-se i tindre fills.
 D’altra banda també estava Amparo Arrué Herrero, nascuda a Benaguasil el 1913 i sogra de Toni Montesinos, un dels germans de llet d’Inés. Ella i el seu marit es van posar a viure al mas del Gallipont, com a masovers. Sigué mare de llet del fill d’una amiga que va morir en el part; a més va tindre una filla, Asunción Pelechà, que per la seua banda va prendre el pit durant uns mesos d’una veïna que tenia problemes en els pits: el seu propi nadó no podia mamar bé perquè sa mare tenia els pits massa plens i durs, així que ella donava de mamar a Asunción que era més gran que el nadó i li deixava els pits més buits per a que ell poguera mamar millor. Asunción em conta que quan esta veïna la veu pel carrer ara, als més de vuitanta anys, encara li diu que li va fer un gran favor, va ser tan important per a ella que encara ho recorda.

Amparo Arrué, mare de llet del fill de la seua amiga.
En la foto està amb la seua filla, Asunción Pelechá,
dos de les protagonistes d'aquesta història.
Asunción y Mara, la seua filla, són les dos protagonistes que m’han contat aquesta història formada per altres històries de llet encadenades dins d’una mateixa família. Mara em conta que quan ella va ser mare fa quasi 4 anys, la seua tia “de llet”  Inés, que ara té uns vuitanta anys, agafà un taxi des de Benaguasil per anar a veure el nadó de Mara. Bonica història.

Si voleu llegir tot l'article sencer ací teniu l'enllaç a la revista, que es pot veure online:
http://issuu.com/fentpoblefentpobla/docs/fent_poble_fent_pobla_2

dijous, 21 d’agost del 2014

Línia


"I was (...) at the dividing line between the East of my youth and the West of my future."

On the Road
. Jack Kerouac, 1957.


Foto: Iratxe Álvarez

A Iratxe

La motxilla sempre en la porta,
la teua llar allà on estigues tu
perquè la portes dins.

Línia


Un moment decisiu,donar un pas 
endavant o... romandre.
Una línia,
traç en  la carretera.
Decidir tot 
en un precís instant,
si continues 
o si tornes enrere.

Partiràs, sí,
la motxilla a l’esquena?
Els records pesen,
tot records gravitant.
O soltaràs el llast?
Esdevindràs
un tot lleuger.  
             
                                   Ho faràs?                

CArme


To Iratxe

Your bag always at the door.
Your home will be wherever you go
because you carry it inside you

Line


A turning point,
take a step
Just  ahead, or... stay.
A line,
a trace on the road.
Decide everything
in a precise moment,
whether to continue
or to go back.

You’ll just go,
a bag on your back?
Heavy with memories,
weighed reminisces.
Or lay down the burden?
You will become
a total lightness.

             Will you?


                             Carmen Raimundo, 2014

divendres, 1 d’agost del 2014

Instants de llum

 “Un chorro de luz dorada y fresca como el agua empezó a salir de la bombilla rota (…) cortaron la corriente, sacaron el bote, y navegaron a placer por entre las islas de la casa.”
Diciembre 1978.
Doce cuentos peregrinos. Gabriel García Márquez, 1992. Mondadori España S.A,

www.morguefile.com
Riu de llum, brolla
amara éssers  inerts,
nodreix de vida.

Brolla de nou,
saltant la gosadia,
i arrasa el seny.

Sequeral àrid
ara sòl aigualit,
riu de llum líquida.

                  Carme

dissabte, 12 de juliol del 2014

Altres autors: Antoni Ferrer

Antoni Ferrer i Perales (L’Alcúdia de Crespins, La Costera, 1943). Estudis de Filosofia i Teologia. Professor de Secundària. Membre, des de 1978, del Consell de redacció de la revista SAÓ i membre del CEL Centre d’Estudis Locals de l’Eliana del Camp de Túria.

Més informació sobre Antoni Ferrer en la ressenya que Enrique Sanç fa al seu blog Spill o llibre dels dies.


CRONOS


Despoblats, diluïts cansaments de neon i magenta,
els carrers i portals i avingudes de l’ànima resten
en penombra deserts i solius; roses mortes i gemmes,
i tresors vesperals i cançons i arracades pel terra. 

Si pogueres, almenys, fer etern el malson de la fuita
del blau cel i de l’or esvaint-se entre els dits i caient-te
de les mans, i del cor i del foc que volies perennes!
Si pogueres, almenys, esvanir-te i quedar-te pur somni! 

Mes, quan l’alba, sabràs que tot és i mamprén i termina
resolut orient que l’ocàs anticipa i apropa,
com reté l’hora baixa la llum i el perfil del topazi. 

I fatídica nit que segueix al desig i l’apaga,
Com el sol, pels cantons del migjorn, elimina les ombres.
Car el temps, per igual, dóna vida al desig i el devora.

 Antoni Ferrer. Cant espiritual, 1992
                                    
BUSQUES I ESFERA,
Poesia visual de Toni Prat

                                              

diumenge, 22 de juny del 2014

Postcicló




Sota la tempesta observes el vòrtex,
mentre lluites contra el buit que t’atreu,
i desitges la calma.
Després, quan arriba, quan ja per fi hi és,
et perds en un mans oceà de tedi.

                                       CArme