Vos deixe amb un poema del Cau de Calpurni, si entreu al seu blog llegiu també Ordalia, la primera part d'aquest que vos he posat ací, paga la pena:
Ordalia (II)
Com l’aigua, esborre les teues petjades de l’arena.
Com la llum, envaïsc la teua ombra,
Cerque les pluges de tardor que inunden les teues rieres.
Prenc les teues mirades perdures i me les apropie.
Esborraria el teu nom de totes les pàgines.
Furtaria els teus desigs i els tancaria a la presó dels meus ossos.
Enterraria els teus sospirs en mastabes eternes.
Estimbaria tots els minuts pel rocam del temps.
És la meua deliqüescència: absorbir-te.
Gràcies, Carme, per la teua deferència.
ResponEliminaAquest segon poema ha resultat un poc més "egoista" que el primer que semblava més líric.
Una abraçada!
Bona elecció, Carme, i bon poema, Jesús. Abraçada als dos!
ResponElimina