L'empremta del foc
(...) on abans hi havia vida,
lloc profanat pel foc
la cendra pels dits s'esmuny (...)
Branques
cremades pinten
la pell que gosa tocar-les (...)
Altra empremta
He estat en un
lloc
embriagat de vida,
per tot arreu:
soroll d’ones que
trenquen,
brisa que troba
el rostre
que incita a llençaar la roba...
La pell nua a
frec de roca viva,
mullada, salada,
calenta...
... no hi ha cendra,
ara és la sorra la que s’esmuny.
Me mimetitze,
penetre dintre la
natura
em fa seua sense
cap intromissió.
... No
hi ha branques,
ara són algues
suaus, toves...
que tremen sota l’aigua
que t'inviten a
engronsar-te:
ara vinc, ara
vaig...
ara vinc,
ara vaig...
I ara em quedaria
ací
per sempre
engronsant-me, amb les algues,
amb el
vent...
escoltant el silenci.
I ara ve
l’enyor...
vull tornar-hi.
 |
| Fotografia de www.azulformentera.com |
Carme
Quin lloc més bonic Jo vull ser-hi.
ResponEliminaBell poema, Carme.
Salut i poesia!
És son Real, Calpurni. Està a Mallorca; és parc natural i per anar-hi has de fer primer una bona caminada, però paga la pena, quan arribes estàs pràcticament sol a la platja. Com moltes de les millors coses, has de guanyar-te-les primer.
EliminaAbraçada
Preciós, Carme. Besets
ResponEliminagràcies, Enric.
Eliminaquan ve l'enyor possiblement de cor mai no t'has anat... preciós
ResponEliminaGràcies, Xelo. que bonica la teua reflexió, a més és veritat perquè recorde moltes vegades eixe lloc.
EliminaAbraçada