Mans

Avui, ara mateix mentre escric aquestes lletres, fa anys que t’estava esperant. Sabia que aquell 16 de setembre anaves a néixer, perquè no ho faries com la majoria. Tot era programat, no hi hauria espontaneïtat, sorpresa... i tenia por, perquè saber-ho em feia pensar massa en el “com” i el “què”. No sigué fàcil, algunes voltes les coses no van com se somien, però va ser el teu primer moment en aquest món i és el que compta, des d’aleshores no has parat de lluitar. Eres fort com una roca i algunes voltes un exemple per a mi.

Avui abans d’adormir-me el pensament ha viatjat fins aquella nit, al fred llit de l’hospital, una inquietut m’envaïa i intentava esborrar-la posant la meua mà damunt teu, encara dintre ...

Ara és la teua

que dorm damunt la meua,

dorm i somia.

                        Carme