L'empremta del foc

Ja ha fet un any des d'aquell devorador incendi que ens va pillar de ben prop. Ací el meu record:

He estat on abans hi havia vida, 

Fotografia d'Iratxe Álvarez

lloc profanat pel foc.

Harmonia envaïda,

aridesa, desolació.

El contacte amb la destrucció,

mai no fou tan directe.

Ràbia i rancúnia es barregen,

la meua... la de la Terra.

La pell nua,

que sent el fred de l’hivern.

Els peus nus,

la cendra pels dits s'esmuny.

Paisatge lunar

cobert de negres, grisos...

Branques cremades pinten

la pell que gosa tocar-les.

Avui he sentit

que jo també profanava

un lloc que amb silenci, solitud

plora pel dol d’allò perdut.

                            Carme

Lluna d'insomni

Pot ser l'influx de la lluna

avui més brillant que mai,

diria un romàntic... o

deu ser massa cafeïna

dins d'un cos descafeinat,

raonament més bé pràctic,

escèptic, avinagrat...

Escolte com el meu batec

ressona dins del matalàs,

no és de làtex o d'aigua,
glamour o modernitat,

doncs és de vells molles que,

al ritme del meu batec,

xiuxiuegen a l'orella

il·lògiques melodies.

L'insomni aflora de nou

amb el xiuxiueig em crida

i em clava un cop de peu

que del llit em fa sortir.
Au! vinga! Posa't a escriure,

és remei contra l'insomni.

                         Carme

De cargols i estudis

Enmig del cansament i el tedi de les hores d'estudi deixe caure el cap damunt la taula, l'orella contra el marbre contrariament calent pel sol que l'ha tocat tota la vesparada. Sent una remor, em recorda el soroll d'un cargol de mar quan te'l poses a cau d'orella mentre acarícies la sorra calenta de la platja, tanque els ulls... és com estar arran de mar...

Després m'adone que el remor és la vibració del motor del portàtil que descansa impassible damunt la taula, esperant-me. Torne a la realitat, als estudis i al marbre, ara fred. La meua imaginació ha fet una passejada per la platja, potser em serveix per a recarregar la bateria... la meua, és clar.

                                                Maleït o beneït remor mecànic

                                                avui eres el substitut d'un soroll càlid.

                                                                             Carme

La fura del boc

De nou publique un dels contes que he presentat al concurs del grup mallorquí BOC. Espere vos agrade:

Música:

Dibuix d'en Joan, 8 anys

Diuen que hi havia una criatura meitat dimoni meitat BOC que vivia en una cova des de feia molts anys. Una vegada l’any els al·lots del poble del costat feien un ritual: s’apropaven a l’amagatall fent sonar tambors, es posaven davant la cova d’aquell animalot, vell i sense forces, i apostaven si en sortiria o no.
Una nit, de sobte va sortir la bèstia obrint la boca i llençant flamarades de foc i els joves arrencaren a córrer espaordits. Era una nit freda però ells no ho notaven, corre que correràs i amb el foc que sortia per aquella boca sinistra no hi havia temps per a més. L’animal clavava les peüngles a terra i cada camallada semblava més llarga. De sobte, de l’ esquena li van aparèixer unes ales, va enlairar-se i començà a desaparèixer mentre els al·lots, alenant, el miraven. El ritme dels tambors per fi havia reviscolat l’esperit de la bèstia.


                                                                                           Carme 

Editorials i Escriptors

Avui he assistit a una xarrada molt interessant de Manel Romero, secretari tècnic de l'AEPV (Associació d'Editors del País VAlencià), a la Universitat de València. No tinc imatges d'aquesta vegada però pose l'enllaç d'una altra ponència (del 2010) per a que pugueu veure'l i escoltar-lo si voleu:

vídeo

Manel Romero ens ha presentat la pàgina web de l'AEPV i ens ha donat alguns consells per a aquells que comencem a escriure: quina és la millor manera per a "estar present" avui a dia, com adreçar-se a les editorials... bàsicament, a més d'escriure, cal estar present a les xarxes socials, com no: no tan sols escriure els relats propis a un blog sinó també publicar totes les experiències i els esdeveniments als quals assistim i també participar en grups en la xarxa; a més participar en premis literaris i conèixer el món editorial, és a dir si es vol que un editor tinga en compte el treball propi ens hem de molestar al menys a conèixer-lo també a ell, quines publicacions fa, com treballa, etc.

Gràcies a la professora Gemma Lluch que des de la seua asignatura de Literatura per a infants i joves ens ha donat l'oportunitat de conèixer a Manel.

DE ROC A BOC

Ací està un dels contes que he presentat al concurs del grup mallorquí BOC  , el xicotet relat conta la història d'un nen que esdevé en un dels membres del grup musical.                                           

                                            De Roc a Boc

En Roc, un nin que caminava amb els peus nus mentre feia volar un estel de colors, alçava la vista i imaginava que caminava per damunt dels llaços de la cua de l’estel... llavors va ensopegar i rodolà:  “Ja m’ho deia la mare" –es va dir− "Si no mires endavant cauràs...” Mentre rodolava es va veure traslladat a un temps futur en què els dits de les mans eren els que caminaven per les tecles d’un piano, les cordes de l’estel eren ara les d’un violí  i les d’una guitarra i el vent  bufant feia sonar una flauta... "Mare",  –va pensar− "Que bé haver ensopegat".

                                                                                                                 Carme

Per escoltar la música que  inspira aquest conte:

Deserts

Deserts

A trenc d’alba,

subtilesa, colors

blavencs i violacis.

Migdia,

el sol cau de ple a ple,

imatges tèrboles

potser  miratges...

La tarda,

el vent es fa capritxós,

la seua voluntat domina

dibuixant serps

sobre un llenç de sorra.

Formes piramidals

trenquen la línia de l’horitzó,

ja és horabaixa.

Un dia en la teua vida

també pot ser, de vegades,

un desert.

                          Carme