Altres autors: El cau de Calpurni

Vos deixe amb un poema del Cau de Calpurni, si entreu al seu blog llegiu també Ordalia, la primera part d'aquest que vos he posat ací, paga la pena: 

Ordalia (II)

Com l’aigua, esborre les teues petjades de l’arena.

Com la llum, envaïsc la teua ombra,

Cerque les pluges de tardor que inunden les teues rieres.

Prenc les teues mirades perdures i me les apropie.

Esborraria el teu nom de totes les pàgines.

Furtaria els teus desigs i els tancaria a la presó dels meus ossos.

Enterraria els teus sospirs en mastabes eternes.

Estimbaria tots els minuts pel rocam del temps.

            És la meua deliqüescència: absorbir-te.

Altres autors: Enric Sanç

Vos deixe amb un poema d'Enric Sanç que he agafat del seu blog: Espill o llibre dels dies.

AIRE

Sóc un ocell.

Com vol de l’esparver

prenc ton esguard.

Planege pels teus ulls

i abrande la paraula.

ES (Inèdit)

En la corda

Per què no? Una foto de les que circulen per la xarxa també pot inspirar un poema:

Pujar als núvols

Foto publicada per Originalmente Creativo

però no soltar la corda.

Allargar els braços,

allargar els dits,

abastar-los, tocar-los...

i no deixar la corda.

El teu motor,

el que batega,

el que marca amb el seu ritme

els passos que tu fas,
per terra...

el que fa que camines, 
per la corda...
el que fa que arribes, 
als núvols...

el que manté l’equilibri.

                         Carme

L'empremta del foc

Ja ha fet un any des d'aquell devorador incendi que ens va pillar de ben prop. Ací el meu record:

He estat on abans hi havia vida, 

Fotografia d'Iratxe Álvarez

lloc profanat pel foc.

Harmonia envaïda,

aridesa, desolació.

El contacte amb la destrucció,

mai no fou tan directe.

Ràbia i rancúnia es barregen,

la meua... la de la Terra.

La pell nua,

que sent el fred de l’hivern.

Els peus nus,

la cendra pels dits s'esmuny.

Paisatge lunar

cobert de negres, grisos...

Branques cremades pinten

la pell que gosa tocar-les.

Avui he sentit

que jo també profanava

un lloc que amb silenci, solitud

plora pel dol d’allò perdut.

                            Carme

Lluna d'insomni

Pot ser l'influx de la lluna

avui més brillant que mai,

diria un romàntic... o

deu ser massa cafeïna

dins d'un cos descafeinat,

raonament més bé pràctic,

escèptic, avinagrat...

Escolte com el meu batec

ressona dins del matalàs,

no és de làtex o d'aigua,
glamour o modernitat,

doncs és de vells molles que,

al ritme del meu batec,

xiuxiuegen a l'orella

il·lògiques melodies.

L'insomni aflora de nou

amb el xiuxiueig em crida

i em clava un cop de peu

que del llit em fa sortir.
Au! vinga! Posa't a escriure,

és remei contra l'insomni.

                         Carme

De cargols i estudis

Enmig del cansament i el tedi de les hores d'estudi deixe caure el cap damunt la taula, l'orella contra el marbre contrariament calent pel sol que l'ha tocat tota la vesparada. Sent una remor, em recorda el soroll d'un cargol de mar quan te'l poses a cau d'orella mentre acarícies la sorra calenta de la platja, tanque els ulls... és com estar arran de mar...

Després m'adone que el remor és la vibració del motor del portàtil que descansa impassible damunt la taula, esperant-me. Torne a la realitat, als estudis i al marbre, ara fred. La meua imaginació ha fet una passejada per la platja, potser em serveix per a recarregar la bateria... la meua, és clar.

                                                Maleït o beneït remor mecànic

                                                avui eres el substitut d'un soroll càlid.

                                                                             Carme

La fura del boc

De nou publique un dels contes que he presentat al concurs del grup mallorquí BOC. Espere vos agrade:

Música:

Dibuix d'en Joan, 8 anys

Diuen que hi havia una criatura meitat dimoni meitat BOC que vivia en una cova des de feia molts anys. Una vegada l’any els al·lots del poble del costat feien un ritual: s’apropaven a l’amagatall fent sonar tambors, es posaven davant la cova d’aquell animalot, vell i sense forces, i apostaven si en sortiria o no.
Una nit, de sobte va sortir la bèstia obrint la boca i llençant flamarades de foc i els joves arrencaren a córrer espaordits. Era una nit freda però ells no ho notaven, corre que correràs i amb el foc que sortia per aquella boca sinistra no hi havia temps per a més. L’animal clavava les peüngles a terra i cada camallada semblava més llarga. De sobte, de l’ esquena li van aparèixer unes ales, va enlairar-se i començà a desaparèixer mentre els al·lots, alenant, el miraven. El ritme dels tambors per fi havia reviscolat l’esperit de la bèstia.


                                                                                           Carme