Trencadís

Tan se val quantes vegades mire el final d’aquesta pel·lícula, sempre em fa sentir un nus a la gola:

                                                                      Cinema Paradiso

                                                                      Giuseppe Tornatore, 1988

Les llàgrimes li queien,

mirava amb ulls d’infant

una imatge, i una altra...

Trossos desiguals d’un trencadís,

imatges compilades

amb cura que omplien 

buits  de curiositat

de ment àvida de xiquet,

convertit ara en home.

Esbalaït

           incrèdul

                      agraït...

Escenes vistes tantes voltes

amb ulls,

            cor

                d’adult...

i emmascarades  per la rutina,

eren ara clares

                    fresques

                               espontànies...

Torna infant! I mira

el que et van vedar.

                      Carme

Altres autors: Jordi Guerola

Poema del company de LetraEdeta, Jordi Gerola. Va presentar el seu llibre, Amagatalls, el passat dia 4 d'octubre a Villanueva de Castellón i esperem amb ganes la presentació a l'Eliana. Podeu fer una passejada pel seu blog Llibres i poemes (a estones),

Que bonic o que trist...  és somiar en aquelles coses que no hem aconseguit encara en la vida, i aquest poema evoca aquesta mena de moments, tots tenim la nostra particular col·lecció de camins que recórrer, almenys és el que sent jo quan el llegisc:

Col·leccionava camins

Col·leccionava camins que es perdien entre muntanyes.
Quan els veia els enregistrava a la ment.
Imaginava que algun dia caminaria per ells
i que a l´altre costat d´on es perdia la visió
trobaria allò que no trobava dins seu.

Jordi Guerola

Dins d´AMAGATALLS (Editorial Germania 2013)

Mans II

                                                            Per a Amparo, 

                                                            que cuida amb amor.                                                                                                                     

Ara seré jo per tu

Imatge de la xarxa

Diuen que si no recordes no eres,

ara jo seré per tu.

De menut m’acompanyaves als llocs,

tenies por que em perdera,

ara ho faig jo per tu, jo t’acompanye.

M’ajudaves a vestir-me,

ara ho faig jo per tu, jo et vist...

que difícil esdevé botonar un vestit,

cordar les sabates, passar una mànega...

aquests estranys forats

que algú ha posat a la roba.

De menut vas aprendre a parlar,

a caminar, a poc a poc

dia darrere dia...

ara desaprens a fer-ho,

al compàs dels dies que passen

un darrere l’altre, de nou,

però ara en un compte enrere.

Sé quin final tindrà aquesta història,

tu no...

el teu oblit quotidià fa que l’ànima no patisca,

al menys la teua no,

en canvi, el teu cos sí...

i aquell que està al teu costat,

el que t’ajuda, el que et guia,

el que et mira, el que recorda per tu...

intenta portar-ho amb la millor cara,

la dels diumenges,

rentada i vestida amb l’amor que et professa.

                                   Carme

Mans

Avui, ara mateix mentre escric aquestes lletres, fa anys que t’estava esperant. Sabia que aquell 16 de setembre anaves a néixer, perquè no ho faries com la majoria. Tot era programat, no hi hauria espontaneïtat, sorpresa... i tenia por, perquè saber-ho em feia pensar massa en el “com” i el “què”. No sigué fàcil, algunes voltes les coses no van com se somien, però va ser el teu primer moment en aquest món i és el que compta, des d’aleshores no has parat de lluitar. Eres fort com una roca i algunes voltes un exemple per a mi.

Avui abans d’adormir-me el pensament ha viatjat fins aquella nit, al fred llit de l’hospital, una inquietut m’envaïa i intentava esborrar-la posant la meua mà damunt teu, encara dintre ...

Ara és la teua

que dorm damunt la meua,

dorm i somia.

                        Carme

Altra empremta

                                                                 L'empremta del foc

                                                                 (...) on abans hi havia vida,

                                                                 lloc profanat pel foc 

                                                                 la cendra pels dits s'esmuny (...)

                                                                 Branques cremades pinten

                                                                 la pell que gosa tocar-les (...)

                                                                 Carme  http://bit.ly/14iBJZj

Altra empremta

He estat en un lloc

embriagat de vida,

per tot arreu:

soroll d’ones que trenquen,

brisa que troba el rostre

que incita a llençaar la roba...

La pell nua a frec de roca viva,

mullada, salada, calenta...

                                        ... no hi ha cendra,

ara és la sorra la que s’esmuny.

Me mimetitze,

penetre dintre la natura

em fa seua sense cap intromissió.

                                       ... No hi ha branques,

ara són algues suaus, toves...

que  tremen sota l’aigua

que t'inviten a engronsar-te:

ara vinc, ara vaig...  

                                    ara vinc, ara vaig...

I ara em quedaria ací

                                    per sempre

engronsant-me, amb les algues,

                                   amb el vent...

escoltant el silenci.

I ara ve l’enyor...

                                    vull tornar-hi.

Fotografia de www.azulformentera.com 

                                        Carme

Dret de cuixa

Un altre dels contes presentats al concurs del grup mallorquí BOC, les exigències per a que els contes càpiguen en el llibret del CD fan que el conte siga molt breu:

Bernarda, la filla del ferrer, era una al·lota de poble ben bragada. Tenia guanyada la fama de saber armar gresca quan alguna cosa no li venia de gust. Aiiii, la Bernarda! Era d’empenta i no ho podia negar. Aquells dies la preocupava un assumpte tèrbol: el seu casament estava proper i per davant de tot estava el Dret de Cuixa del senyor de les terres. Fent honor a la fama guanyada, Bernarda va  donar una lliçó a aquell malnat i li deixà un record per a tota la vida a la cuixa, amb el ferro de marcar ramat: “Volies cuixa?” −li va dir− “Doncs, té cuixa! Cada vegada que vulguis  robar a una  al·lota la seva nit de noces  ensenyaràs la teva marca i te’n recordaràs de mi”.

                                                                                            Carme

Després d'uns dies durant els quals els contes han estat publicats a la página del grup, he pogut passar a la final, ara he d'escriure tres contes més referits també a tres temes del nou disc. Espere tenir sort amb les noves històries, quan es puga les publicaré ací.

Vos deixe la música de Dret de Cuixa, per si voleu escoltar-la mentre llegiu el conte i imaginar la Bernarda corrent pels prats amb la falda arromangada, per a no caure, després de consumar la seua venjança: 

Altres autors: Miquel Català

A poc a poc vaig descobrint xicotets fragments d'obres de poetes que escriuen en català, valencià, balear... tant se val, tots som germans de llengua... i m'adone, cada vegada més, que la nostra llengua és tan bonica que llegint poesia pots, fins i tot, escoltar la música que transmeten algunes paraules. Espere que els xicotets fragments que estic descobrint formen un bell i gran tapís, un collage en la meua memòria i que em nodrisquen de bellesa i musicalitat.

Avui he elegit, per a l'apartat d'Altres autors del meu blog, a Miquel Català i un poema que et fa viatjar a una meravellosa illa de la qual tinc molt bons records, i és per aquest motiu que l'he elegit. Vos deixe l'adreça del blog de Miquel Català, paga la pena: Lletres en xarxa; i si voleu gaudir d'una bona descripció de com sent i escriu aquest autor, vos convide a llegir un article al blog Un rebost de paraules, on Xelo IProu parla sobre Miquel Català.

EL poema:

TINC UNA NINA A MALLORCA

tinc una nina a Mallorca

tan bonica com sa lluna

una lluna mandarina

ella és sa cosa més fina

ara se sent vulnerable

nin non

ai quants besos que em demana

nin non

sa lluna rodona i plena

nin non

com ses illes tan salada

totes les illes de la mar

s'agafen de la mà

i li canten a Estellés

Miquel Català

de "Poemes de la nina mandarina"